dilluns, 21 de desembre de 2015

TAULA REDONA: EDUCACIÓ I MITJANS DE COMUNICACIÓ AUDIOVISUALS EN CATALÀ (Imatges, intervencions destacades i referències de premsa)

Si no vau poder assistir a la taula redona que el CULC va organitzar el passat divendres 18 de desembre sobre educació i mitjans de comunicació audiovisuals en català, podeu trobar algunes intervencions destacades en el següent enllaç de Twitter: #Educació&MitjansEnCatalà

REFERÈNCIES DE PREMSA SOBRE LA RAULA REDONA
IMATGES DE L'ACTE 
(Àlex Pérez)







 




dimecres, 16 de desembre de 2015

TAULA REDONA: EDUCACIÓ I MITJANS DE COMUNICACIÓ AUDIOVISUALS EN CATALÀ



Cada any, a Castelló, es commemora al desembre la signatura de les Normes de Castelló. El CULC, com a associació formada per membres de la comunitat universitària, tot i que no institucional, voldria aportar, amb l'organització d'aquesta taula redona, la nostra contribució que constata la immensa preocupació per la manca, al País Valencià, d'un espai de comunicació en català.


Des de la investigació en adquisició de llengües en entorns multilingües com el nostre, sabem que les llengües no sols s'aprenen a l'escola. De fet, estudis científics mostren la importància dels factors externs a l'entorn escolar en l'adquisició i desenvolupament de les llengües. Un d'aquests factors que presenta una major influència és l'exposició a mitjans audiovisuals: concretament TV, ràdio o cinema. Atès l'interés per promoure el coneixement, respecte i educació en la nostra llengua, organitzem aquesta taula rodona per tractar:

- La limitada i reduïda presència del català al nostre espai de comunicació audiovisual.
- Les conseqüències tant pel prestigi sociolingüístic com per la seua adquisició.
- Propostes de millora de la situació actual.

dimecres, 21 d’octubre de 2015

El CULC celebra la derogació de la llei de senyes d'identitat



Al mes de març el CULC va manifestar en un escrit el nostre màxim rebuig a la llei de senyes d'identitat (http://culcuji.blogspot.com.es/2015/03/rebuig-del-collectiu-universitat-jaume.html) aprovada per les Corts, amb l'únic suport del Partit Popular. Ara, uns mesos després, ens alegrem per la presentació d'una proposició de derogació de la llei de senyes d'identitat i volem felicitar els partits que ho han fet possible (Compromís, PSPV i Podem).

La llengua i la cultura no han de fer-se servir per enfrontar, com s'ha fet durant 20 anys al País Valencià, perquè són ferramentes per a créixer com a persones i com a poble. Esperem que a partir d'ara i amb la futura derogació d'aquesta llei, el Consell i els grups parlamentaris que donen suport al Govern valencià tornen a confiar en els criteris científics de les universitats, també en l'àmbit de la nostra llengua i cultura, i en totes les entitats i col·lectius que defensen la unitat de la llengua.

dijous, 8 d’octubre de 2015

Campanya: PER QUÈ NO EN VALENCIÀ? La llengua importa

El terme paisatge lingüístic fa referència a l'estudi de textos escrits que es troben en espais públics, des de pancartes, cartells, rètols, senyals, pòsters fins a anotacions breus i temporals, com ara les notes adhesives (post-it). Recentment s'han incorporat a aquest estudi els textos electrònics en pàgines web.

El paisatge lingüístic informa de la salut, l’estatus i, fins i tot, les actituds envers les llengües; per això, des del CULC us animem a participar en la campanya…PER QUÈ NO EN VALENCIÀ? La llengua importa.
Entre tots hem de recollir exemples gràfics d'ús exclusiu del castellà i/o del català no normatiu a tot el campus, incloent-hi vestíbuls, taulers d’anuncis, departaments, serveis, vials... Envieu-nos fotos i/o enllaços web amb aquest tipus de textos, en espais públics i corporatius de la Universitat a culcuji@gmail.comEn el cas de les fotos, indiqueu el lloc on les heu preses.

Termini: 20 de desembre de 2015.

També podeu fer difusió de les imatges i/o enllaços a través de Facebook i Twitter, citant al CULC, i etiquetant amb #Millorem #PerqueNoenvalencià i #PaisatgeLingüísticUJI.

PER QUÈ NO EN VALENCIÀ? La llengua importa

Moltíssimes gràcies per la vostra col·laboració.

Germà Colón, Soci d’Honor Història i motivacions del CULC - 15 de juliol 2015


Contaré com va nàixer el col·lectiu, quins són els seus objectius, perquè tenim els objectius que tenim i finalment perquè Germà Colon és un referent per a nosaltres. 

Com va nàixer el col·lectiu

El Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura (CULC) va nàixer el 2014 al si de la Universitat en resposta als continus atacs dels governs central i autonòmic contra les principals senyes d’identitat valencianes: la llengua i la cultura.

Els atacs contra la llengua i cultura del País Valencià vénen, però, de molt lluny. Posaré dos exemples que a mi em van sorprendre especialment (extret de la tesi doctoral d’Elena Yeste, Universitat Ramon Llull, 2011). El primer es correspon amb les paraules de José Ortega y Gasset, qui en 1932, en les corts constituents de la república espanyola, diu textualment: “El Estado español, que es el Poder prevaleciente, tiene una sola lengua, la española, y ésta es, por ineludible consecuencia, la que jurídicamente tiene que prevalecer” (Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española de 27 de juliol 1932, núm. 207, p. 7387).

També, Miguel de Unamuno, en un discurs amb motiu dels Juegos Florales de Almería, el 27 d’agost de 1903, gosa dir: “Lo he proclamado y lo repito: quisiera que desaparecieran de España las hablas todas regionales para que no se hablase sino un solo idioma, pero que en él cupiese el pensar y el sentir de todos los españoles, sin mengua de sus mayores intimidades.” (Obras completas, IX. Discursos y artículos. Madrid: Esciler, 1971, p. 111.).

I si anem més arrere en el temps en trobem moltes més, d’atacs a la llengua. Evitaré, però, fer un memorial de greuges. Em circumscriuré als darrer quinquenni. Per tal d’establir un punt de referència temporal relativament recent, recordaré que després de 28 anys d’emissions ininterrompudes de TV3 al País Valencià (a través de les instal·lacions d’Acció Cultural del País Valencià, finançades amb col·lectes populars cap al 1980), la Generalitat Valenciana de Francisco Camps va donar l’ordre de tancament dels repetidors i va imposar unes multes desorbitades a Acció Cultural. De manera que a partir del 17 de febrer del 2011 les emissions audiovisuals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) van anar a negre a totes les comarques valencianes.

Cal dir que la croada contra l’esmentada xarxa de repetidors havia arrancat en època socialista, amb el ministre José Barrionuevo, el qual va tindre els aplaudiments de l’aleshores president de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma, i del director general de RTVV, Amadeu Fabregat. I que va continuar desprès amb els ministres socialistes catalans d’Indústria José Montilla i Joan Clos.

En 2011 ens trobem, per tant, amb la següent paradoxa: mentre televisions pirates que ofereixen tarot i pornografia inunden amb la més absoluta impunitat l’espai radioelèctric valencià, l’associació cultural més important del País Valencià és objecte de persecució, de denúncies i de multes per part del govern autonòmic i del govern central pel fet d’haver ofert als valencians una major pluralitat informativa i recreativa en la nostra llengua, proporcionant-nos accés a una televisió i ràdio pública d’una comunitat autònoma amb la qual compartim la llengua. És el mateix govern autonòmic el que desprès, amb el vistiplau del govern central, clausurarà la televisió pública valenciana. 

A les darreries de 2013, casualment en paral·lel al creixement de les reivindicacions nacionals a Catalunya, es succeeixen tota una atapeïda sèrie d’accions del govern central i els governs autonòmics genuflexos aragonès, valencià i balear, contra la llengua i cultura catalanes, amb una intensitat, coordinació i duresa com no s’havia vist abans: La llei Bauzà a les Illes, el LAPAO a l’Aragó, el tancament de radiotelevisió valenciana i la vergonyosa llei de símbols al País Valencià, la Llei Wert a tot arreu, per citar algunes de les agressions, que no totes. 

Fou el 18 de gener de 2014 quan el govern espanyol, a través del Ministeri d’Indústria, va rematar la feina. Obri un expedient sancionador a Acció Cultural del País Valencià i els ordena tancar sense dilació les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià, amenaçant-los amb un altra sanció milionària si no ho fan. Acorralada jurídicament i econòmicament, ACPV tanca les emissions.

És a dir, una volta la Generalitat Valenciana havia aconseguit enfosquir la TV3 al nostre País, i després clausurar els canals de radio i televisió autonòmics valencians, el govern central, amb el consentiment i consell del govern autonòmic, ordena tancar el darrer canal comunicatiu d’abast general en català que quedava al País València. Desprès d’això ja no queda cap canal comunicatiu en català ni entre les comarques valencianes ni del País Valencià amb la resta de països amb els que compartim la llengua. 

La desvertebració valenciana ha estat completada.

Durant aquells dies, alguns dels membres de la Universitat Jaume I que no estàvem disposats a renunciar definitivament a l’aspiració de viure en català i que acumulàvem indignació i desolació vam intercanviar alguns missatges electrònics i vam concloure que, més enllà d’una declaració en contra de la censura informativa a què ens sotmetien els governs autonòmic i central calia, sobretot, començar a fer petites accions proactives a favor del català, en el sentit de començar a reconstruir allò que ens acabaven de destruir. Com Penélope però a l’inrevés. 

I encara no constituïts com a col·lectiu proposàrem al Rectorat la reemissió de Catalunya radio i/o Catalunya informació a través de l’emissora de ràdio de l’UJI (que es pot escoltar a les comarques properes) i la reemissió del canal 3/24 en les pantalles que l’UJI té distribuïdes al campus. Fou aquesta una manera de mostrar la nostra desobediència civil a aquesta envestida del govern que volia reduir la nostra llengua a l’àmbit folklòric, esborrant el petit avanç que s’havia aconseguit en l’amarga i llarga transició valenciana; una manera de mostrar el nostre rebuig a aquest genocidi cultural que ens volien infringir. I finalment, una manera proactiva de posar un gra de sorra al camí de refer tot allò que ens havien destruït. 

Les nostres propostes van tenir bona acollida en el Rectorat, i tot i que la ficada en pràctica no va ser senzilla, des d’aleshores hi ha programes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) en la graella de la ràdio de l’UJI i podem veure les imatges del 3/24 per les televisions del campus. 

Els objectius del col·lectiu

Arran d’aquestes accions pensàrem que calia crear una plataforma estable que permetés donar continuïtat a la realització d’accions proactives a favor del català. I constituirem el Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura (CULC), de caràcter transversal i no partidista, amb l’objectiu de contribuir a revertir el procés de minorització del català i a fer que aquest esdevinga la llengua d’ús normal i preferent en les comunicacions i relacions, tant a la Universitat com fora. I, amb l’objectiu últim d’aconseguir viure plenament en català, plantejàrem impulsar la cultura en llengua catalana en tots els àmbits, així com defensar la unitat d’aquest idioma nostre. 

Entre les accions amb què el CUCL ha contribuït a l’objectiu general de poder viure en català a la universitat destacaríem l’escrit de la gestora titulat “Dos principis essencials per a la pervivència de la llengua pròpia” en què reclamàvem la implementació de:

1. Principi de subsidiarietat lingüística (Albert Boadas): tot allò que es puga fer en català (llengua local) no ha de fer-se en anglès o espanyol (llengua global).

2. Principi de responsabilitat institucional: són les unitats, departaments i serveis, i també el Consell de Govern i el Consell de Direcció –i no les persones–, els responsables i els que han de donar compliment a la normativa referent a la llengua pròpia. 

Aquestes propostes es van presentar al Claustre de novembre de 2014 i foren acceptades i incorporades a les Línies de govern de la Universitat.

De la conjunció del principi de subsidiarietat amb els articles 98.2c i 123.d dels Estatuts de l’UJI (referents als deures del PDI i PAS de conèixer la llengua pròpia de la Universitat) s’infereix, per exemple, que totes les comunicacions internes de la Universitat haurien de ser monolingües en català. No és justificable ni ajustada a dret l’actitud de cap treballador de la Universitat (professorat o PAS) que demanen ser atesos en espanyol, ja que el català té rang de llengua oficial a més de llengua pròpia. I sobretot perquè l’UJI posa mitjans a l’abast de tothom per a aprendre i millorar el coneixement de la llengua pròpia. 

Tot i que encara de vegades apareixen alguns escrits interns que no segueixen la norma, podem dir que globalment s’està aplicant el principi de subsidiarietat lingüística. Aprofito l’avinentesa per demanar que el Rectorat envie una circular a tots els caps de servei, departaments, etc., per facilitar-los la tasca de portar endavant aquest manament del Claustre.

El perquè dels objectius i les accions del col·lectiu

Hom pot pensar que és una qüestió cultural, que també, però no és ben bé això. Començaré enunciant una obvietat: no hi ha llengües individuals. Només hi ha llengües dels pobles. La llengua, per tant, és una substància principal, essencial, en la vida de cada poble.

Alfred de Musset ho va descriure de manera rotunda en dir que: “Només és verdaderament francés de cor i d’ànima, de cap a peus, aquell qui sap, parla i llegeix la llengua francesa.” 

Rarament hi ha un conflicte de llengües que no siga també un conflicte de caràcter nacional, de societats que es volen afirmar com a comunitats de cultura --sovint també com a comunitats polítiques. En aquest camp, les llengües no són innocents ni neutrals. I les decisions dels governs són menys neutrals i menys innocents encara. 

El 29 d’abril d’enguany (2015), el col·lectiu, en col·laboració amb el Servei de Llengües i Terminologia, va organitzar una jornada sobre igualtat lingüística, amb motiu de l’adhesió de les universitats públiques valencianes al document presentat per ACPV "Per una nova i efectiva llei d'igualtat lingüística: cinc principis bàsics i deu àmbits d'actuació pràctica."

En la taula redona va quedar clar que quan ACPV i les universitats valencianes plantegen la iniciativa “igualtat lingüística”, no ho fan per salvaguardar una llengua qualsevol que puga tenir un cert perill de regressió i fins i tot de desaparició. Hi ha moltes llengües al món amb pitjor salut que el català. Ho fan per a vigoritzar i salvaguardar l’idioma, la llengua pròpia. Per tant, no és una qüestió purament cultural. És una qüestió de supervivència com a poble. De supervivència nacional. Com deia mossèn Josep Armengou, capellà de Berga i gran catalanista: "Parlar català és resistir”.

Vull abundar en els motius pels quals advoquem el principi de subsidiarietat: ho fem perquè imposar el bilingüisme, sota l’aparença de justícia i d’igualtat, després de segles de marginació i de persecució d’una llengua al seu propi territori és el millor mètode de marginar-la definitivament. La igualtat davant la llei no és un valor absolut, atès que la llei mateix regula desigualtats necessàries. Quan parlem, per exemple, de discriminació positiva estem afirmant que la llei i la justícia no poden ser iguals davant de certes desigualtats. Això mateix és d’aplicació a les llengües. Lluís de Yzaguirre, professor de la Universitat Pompeu Fabra, posava fa un mesos un exemple aclaridor: “quan es tracta d'emprar el català al Parlament espanyol, surten dient que és una despesa innecessària perquè a Madrid el que ens fa iguals és que tots fem ús de la mateixa llengua, de la comuna, però quan van al Parlament Europeu troben que l'espanyol és indispensable, perquè a Brussel·les allò que ens fa iguals és que tothom tingui el dret d'emprar la seva llengua (d'estat, clar)”.

Les llengües són mitjans de comunicació, però també de creació, d’acumulació i de transmissió cultural. Per això les llengües tenen un gran valor simbòlic per als pobles que les hereten, les usen, les transformen i les projecten cap al futur. Les llengües són éssers vius. I una llengua no pot viure ni evolucionar en llibertat si no posseeix un espai segur, uns àmbits territorials, socials, culturals, digitals, mediàtics, escolars, científics, socioeconòmics, lúdics en què la seua presència i el seu ús siguen habituals i preferents, no necessàriament exclusius, però sí nítidament hegemònics.

Amb els darrers resultats electorals municipals i autonòmics sembla que s’albira una esperança. I es que al País Valencià quan bufa el vent s’encenen flames, perquè mantenim les brases. Des de sempre hi ha hagut gent del País Valencià i dels altres països de llengua catalana que han viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per mantenir les brases. Entre ells i de manera destacada està Germà Colón.

Però no penseu, companys, que ja podem tornar tranquil·lament al despatx a fer la nostra feina ordinària. El Col·lectiu, tots els col·lectius i associacions civils del País, hem de continuar treballant per dues raons. La primera és que ha de ser la societat civil la que tinga el protagonisme. La societat civil no pot ser substituïda pels partits, fins i tot pel partit que consideres més proper a tu. Però la segona i no menys important perquè hi ha encara gent que vol iniciar la segona batalla de València. Esperem que el bon sentit de tots ho impedisca. La diputada a les corts Carolina Punset --o punto siete, com pot ser li agrada més que li diguen-- ha sigut capaç d’insultar-nos com a poble i catalanoparlants dient a les Corts valencianes allò que el seu cap de files no s’atreveix a dir a Catalunya, ni en una conversació de cafè. Té el mateix discurs sobre la llengua que tingué el dictador i que, malauradament, tenen molts altres supremacistes espanyols per a qui nosaltres, catalans, valencians i mallorquins no som més que una diversitat incòmoda que cal uniformitzar.

No podem, doncs, relaxar-nos en les reivindicacions lingüístiques i culturals si volem perdurar. Com escrivia Josep Armengou: "Hi ha nacionalitats antigues que perduren, d’altres que han desaparegut del mapa, engolides per un poble més fort (...) les seves antigues glòries ja són cantades en una altra llengua distinta de la dels qui les realitzaren. I les glòries que vindran ja no seran les seves: seran les dels seus amos. Uns altres parlaran per ells. Mai més no seran res i s’aniran extingint en l’anonimat més abjecte."
Per què Germà Colon és un referent per a nosaltres

Empraré les paraules amb què J.F. Mira acaba el seu capítol al llibre homenatge a Germà Colon editat per Rosa Agost i Luís Gimeno (Publicacions de la Universitat Jaume I, 2014). No sabria dir-ho millor ni de lluny. Per tant dic, amb el Quico Mira, que: “Una llengua és molt més que un vehicle: és o pot ser, i en el cas nostre és sense cap dubte, la matèria i l’emblema en què es reconeix una societat. Per això, els qui han dedicat tota una vida a la passió per la llengua, com el professor Germà Colón, mereixen, i haurien de rebre, el més alt reconeixement d’aquesta societat.”

Germà, perquè has viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per mantenir les brases. Perquè entre les moltes ensenyances, amb el teu procedir, ens has fet entendre una de molt important, que és que no ens guanyem el respecte dels altres perquè ho fem en català, sinó perquè ho fem bé. Per aquestes ensenyances i moltes més et retem homenatge.

Ara, el CULC et proclama Soci d’Honor, però és precisament el Col·lectiu qui queda honorat en fer-te soci, en poder contar amb el teu nom en la llista de socis. Gràcies Germà pel teu mestratge, pel teu suport, gràcies per tot. 

Josep Planelles
President del CULC
Castelló de la Plana, 15 de juliol de 2015

dimarts, 9 de juny de 2015

Anàlisi del CULC sobre les darreres dades de l'observatori lingüístic de l'UJI











L’Observatori Lingüístic de l’UJI (OLI-http://ujiapps.uji.es/serveis/slt/base/apl/observatori) just acaba de publicar una sèrie d’informacions sociolingüístiques relacionades amb la nostra Universitat. Des del Col·lectiu Universitat Jaume per la Llengua i la Cultura (CULC) voldríem fer les següents valoracions sobre les dades publicades:


1. Posem en valor la transparència en la difusió d’aquestes informacions que complementen estudis més aprofundits, com ara Els usos lingüístics a les universitats del sistema públic valencià (ULUV.http://www.uji.es/bin/serveis/slt/triam/ulupv.pdf).

2. Posem en valor també el repte al qual l’UJI s’ha compromès, a través de la campanya “Igualtat lingüística és...”, d’aconseguir la igualtat lingüística del valencià i del castellà en la docència.

3. Precisament per això, i pel compromís del CULC en el redreçament i millora dels diversos aspectes que conformen l’ús institucional de les llengües, ens preocupa la lectura d’algunes de les informacions de l’OLI.

3.1 En la part positiva, constatem l’increment anual del 20% de la docència en anglès als graus (ha passat del 4% al 4,8%,) que quasi suposa l’assoliment de la fita del 5% plantejada. Per tant, les accions realitzades han sigut efectives.

3.2 Constatem però l’increment anual del 3,76% de la docència impartida en valencià als graus (ha passat del 20,73% al 21,51%) --en màsters passa del 15,75% al 17,48%--. Per tant, l’increment és curt i la fita d’igualtat amb el castellà encara molt llunyana: el castellà és, sens dubte, la llengua absolutament majoritària en la docència, copant un 73,27% dels crèdits impartits.

Si no volem romandre en l’actual situació, sinó avançar cap a la igualtat lingüística i arribar almenys al 25% dels crèdits en valencià en acabar el mandat del Consell de Direcció, entenem que cal passar, sense més dilació, del voluntarisme individual a la responsabilitat institucional (principi incorporat pel rector en les seues Línies de Govern en el claustre de novembre passat). I per a això s’ha d’implicar el Consell de Direcció, el Consell de Govern i l’UJI en el seu conjunt.

4. Constatem que pràcticament tot l’estudiantat entén el valencià (el 95%) i que hi ha un percentatge important de professorat que s’ha plantejat alguna vegada fer classe en valencià, un 37,1% segons l’ULUV. Hi ha doncs camí per recórrer i per trencar la rutina de la comoditat de fer la classe com l’havien fet sempre (en castellà).

5. La davallada en la demanda de classes en valencià de l’estudiantat entenem que es conseqüència de les (males) polítiques seguides en ensenyament secundari. Interpretem que la demanda bàsica de classes en valencià correspon sobre tot als estudiants que han anat a la línia en valencià del batxillerat. Per tant, aquest és un altre argument a favor del canvi en el model cap a la responsabilitat institucional.

Caldria marcar objectius de docència en valencià per titulacions i negociar el “timing” entre el Consell de Direcció i les comissions de titulació, en línia amb els objectius estratègics de l’UJI, amb fites mesurables que permeten revisar les estratègies seguides.

6. Facilitaria sens dubte el creixement d’oferta de classes en valencià un augment paral·lel de la contractació de PDI en places perfilades lingüísticament en valencià. Enguany, a l’UJI, n’hem perfilat el 7,5% en valencià, no fan falta comentaris. Creiem que cal portar a la pràctica les recomanacions proposades a l’ULUV (cita textual: “...perfilar en valencià durant els primers anys una quantitat superior al 75% de les places de nova creació...”).

7. Pel que fa a la comunicació externa, cal prestar atenció a la davallada que s’ha produït enguany pel que fa als documents d’eixida de l’UJI (hi ha hagut un descens important de 8,94 punts sobre l’any 2013, però encara mantenim una diferència més gran, de 12,4 punts respecte del 2008, any que es van aconseguir unes xifres del 78,58% de documents d’eixida en valencià).

8. Pel que fa a la comunicació interna hi ha un canvi positiu produït en l’enviament de correus electrònics a la comunitat universitària, en part per la col·laboració del Servei de Comunicació i Publicacions i del propi CULC i, per descomptat, per les instruccions que s’han donat des del Consell de Direcció. Creiem que aquesta línia (d’aplicar el principi de subsidiarietat lingüística recollida en les Línies de Govern per al curs actual 2014/205) és la correcta.

Des del CULC entenem que aquestes dades, i si s’escau la nostra valoració, en conjunció amb estudis exhaustius, anàlisis i propostes anteriors, han de servir al Consell de Direcció per a fer un ajust fi de les accions de govern en el tema lingüístic dins dels objectius estratègics de l’UJI mitjançant un nou PPM per aconseguir la desitjada fita de la igualtat lingüística.

El CULC estarà sempre disposat a col·laborar amb el Consell de Direcció per millorar la vida universitària, fer-la més amable i assertiva, el que per a nosaltres significa viure-la en valencià.

COL·LECTIU UNIVERSITAT JAUME I PER LA LLENGUA I LA CULTURA

Castelló de la Plana, 9 de juny de 2015

dilluns, 1 de juny de 2015

Carta oberta del Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura als gestors polítics entrants.

Després de les eleccions del 24 maig sembla que hi haurà canvis importants en les institucions valencianes. Durant l'any darrer, des del Col∙lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura, CULC, hem denunciat polítiques que des de la Generalitat i altres administracions s'han fet contra la llengua i cultura dels valencians. No cal enumerar‐les perquè tots les tenim presents.

Ara sembla que tindrem un nous gestors que en campanya es comprometien a redreçar el País, també en l'àmbit lingüístic i cultural. Caldrà prioritzar accions i és clar que hi ha certes urgències en l'eix social que hauran de ser ateses immediatament. Hi ha gent que està patint i això, simplement, no es pot consentir. 

Dit açò, hi ha, però, propostes que no costen diners o en costen pocs, com ara deixar córrer les ones hertzianes, aplicar la subsidiarietat lingüística en l'administració (i en els discursos a les Corts, diputacions i ajuntaments) que no cal esperar molt a tirar en davant. Hi ha altres accions que tenen retorn i són irrenunciables (com ara una radiotelevisió valenciana, en valencià i de qualitat). Finalment hi ha altres actuacions que ens estalvien diners. Doncs endavant.

La tasca dels nous governants sens dubte no és fàcil (sobre tot tenint en compte la situació econòmica a què ens ha abocat la confluència d'un balafiament de recursos unit, sobretot, a un finançament autonòmic profundament injust que deriva d'una balança fiscal insuportable). Confiem que els nous gestors facen una bona gestió, una bona priorització i una bona comunicació amb la ciutadania. Si saben gestionar‐ho, poden capgirar el País per a bé de tots.

Des del CULC saludem els que seran els nostres nous gestors i els recordem la necessitat de complir les promeses electorals, la necessitat de redreçar el País des d'una gestió honesta i transparent, amb atenció sens dubte a les persones, a l'educació i la transmissió de la cultura a les noves generacions, amb accions proactives per al redreçament del signe identitari valencià per excel∙lència que és la llengua ‐‐com deia Valor, el nostre valencià, el català de tots. I fer‐ho des del respecte a lingüística, enterrant per sempre més batalles irracionals que no han fet més que abocar‐nos a una situació estèril i de regressió.

Seria el desig del CULC no haver de fer cap ni una denúncia més, sinó dedicar tot el nostre esforç a contribuir al redreçament lingüístic i cultural valencià amb el nostre granet d’arena de petites accions positives en el nostre entorn immediat universitari.

Castelló, 29 de maig de 2015
Col∙lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura

dimecres, 20 de maig de 2015

Presentació de la Jornada per la igualtat lingüística. Josep Planelles. 29 d'abril de 2015

El  Servei  de  Llengües i  Terminologia amb la  col·laboració del  Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura organitzen aquesta Taula rodona sobre Igualtat Lingüística, amb motiu de l’adhesió de la UJI primer i desprès les demés universitats públiques valencianes al document presentat per ACPV "Per una nova i efectiva llei d'igualtat lingüística: cinc principis bàsics i deu àmbits d'actuació pràctica."

El tema central d'avui és doncs la llengua pròpia i la seua preservació, és a dir, el rescat del valencià de la situació precària en que es troba ací a casa nostra. 

Val a dir que si acudim a Google, podem constatar que hi ha actualment entre 6.000 i 7.000 llengües parlades al mon, i que segons els experts entre el 50‐90% d’aquestes s'hauran extingit cap a l'any 2100. Perquè els idiomes més comunament parlats dominen les llengües menys parlades amb les que estan en contacte, i aquestes, si no es fica remei, finalment desapareixen.  

El català, tot i no tenir la millor de les saluts, no està en la llista de les llengües en perill immediat d’extinció. Per tant, quan ACPV i les universitats valencianes plantegen iniciatives com la present no ho fan per salvaguardar una llengua en perill identificada com la més fràgil. Ho fan per a vigoritzar i salvaguardar la llengua pròpia. No és una qüestió purament  cultural.  És  una  qüestió  de supervivència.  De supervivència  com  a  poble.  De  supervivència nacional. Com deia mossèn Josep Armengou, capellà de Berga i gran catalanista,  "Parlar català és resistir”. 

I és que avui coexisteixen al País Valencià dues comunitats diferents ben arrelades, cadascuna amb el seu idioma propi. La situació de les dues comunitats és però ben desigual. Uns, els valenciano‐parlants són bilingües, entre altres coses perquè  no  tenen  altre  remei.  Els  altres,  els  que  parlen espanyol, generalment són estrictament monolingües i tenen una especial protecció de l’estat. És probable que tard o d’hora, les dues comunitats acabaran fonent‐se en una sola. La societat resultant podrà ser o be la comunitat catalanoparlant històrica adaptada a una situació  nova  o podrà  ser  una província espanyola més,  com ara la Rioja o Cantàbria. No entro en  valoracions, descric simplement un probable futurible. 

Continuo citant Armengou: "Hi ha nacionalitats antigues que perduren, d’altres que han desaparegut del mapa, engolides per un poble més fort, o víctimes de les vicissituds històriques, o diluïdes en la seua pròpia vilesa. Els pobles que  s’han  deixat  assimilar  no  viuen  de  cap  manera. Han perdut el  seu  nom  propi,  l’ànima  pròpia,  la iniciativa pròpia. Ja no tenen cap missió a fer, si no és obeir, treballar, pagar i callar. S’han despersonalitzat, s’han junyit com un quadrúpede al carro del vencedor. Les seves antigues glòries seran cantades en una altra llengua distinta de la dels qui les realitzaren. I les glòries que vindran ja no seran les seves: seran les dels seus amos. Ells hauran passat a la reserva. Uns altres parlaran per ells. Mai més no seran res i s’aniran extingint en l’anonimat més abjecte." 

I parlant de pagar i callar no puc deixar de citar una de les conclusions del llibre molt recentment publicat per Vicent Cucarella,  membre  de  l’Institut  Valencià  d’Investigacions Econòmiques (IVIE)  referent  al  finançament Valencià: "En l'actualitat els valencians tenim una renda per càpita inferior en un 12% a la mitjana espanyola i no sols no gaudim  d'un superàvit  en  la  balança  fiscal, sinó  que  patim  un  dèficit del  2%  del  nostre  PIB  (aproximadament 2.000 milions d'euros anuals): Això converteix els valencians en l'única comunitat autònoma pobra que damunt aporta més que rep." 

Deia  Joan  Fuster  que  "ser  valencians  és  la  nostra manera  de  ser  catalans".  Vicent  Sanchis, en el  seu  llibre "valencians,  encara"  (Proa  2012),  complementa  aquesta definició  referint‐se  als altres  valencians: "L'anticatalanisme és la manera que tenen els valencians de ser espanyols". I és que a  dia  d'avui  trobem  que al  País Valencià  hi  ha una adscripció  nacional espanyola  que conviu amb  una adscripció  nacional  valenciana  no  espanyola.  La  primera té l'espanyol com  a signe  identitari  per  excel·lència mentre que la segona té la llengua catalana com a signe d’identificació. I en mig, com deia Josep Vicent Marquès, hi ha un país perplex, manipulat i desinformat, amb una difusa adscripció nacional, que no beneficia ningú.  

Podran haver matisos entre uns i altres sobre les raons que ens impulsen a la defensa del valencià i a emprendre accions de cara a la seua preservació i vigorització. Unes podran ser enteses com raons de pervivència nacional, altres simplement de pervivència cultural i poden haver altres raons. Hi ha però un denominador comú: El nostre valencià, el català de tots (E. Valor), és la clau de supervivència de la valencianitat. 

I què tenim per preservar‐lo? Poca cosa. Desprès de 32 anys de la seua promulgació, la llei d'ús i ensenyament del valencià no ha aconseguit pràcticament cap dels seus objectius. En particular ha fracassat en l'objectiu general que declara solemnement en el seu preàmbul de "superar la relació de desigualtat que  hi  ha  entre  les dues llengües oficials,assolir l'equiparació efectiva del valencià amb el castellà i garantir l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes oficials en condicions d'igualtat". Ara i ací les universitats reclamem  una  llei  d'igualtat  lingüística. No  és  una  llei per defensar  els  drets  de  les llengües. Les llengües no tenen drets. És una llei per a defensar els drets de les persones de ser tractades iguals, independent de la llengua que ampren, i atorgar‐los la possibilitat de poder viure amb normalitat usant la seua llengua. 

Val a dir que aquesta no és una proposta completament nova. De fet la trobem perfectament presentada, com la única solució factible que podria evitar la situació d'estancament i retrocés del valencià en la universitat (i altres àmbits), en el llibre “Els usos lingüístics a les universitats públiques  valencianes”  publicat  per  AVL  en 2011 i dirigit pel nostre sociòleg Artur Aparici que intervindrà en primer  lloc en la taula rodona i que plantejarà  la necessitat i significació d'una llei d'igualtat i aprofundirà sobre el seu significat i la seua praxis. 

Per  explicar‐nos  els  aspectes  pràctics i  estratègics  de la posada en escena  de la igualtat lingüística intervindrà Alfons Esteve, cap tècnic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, que aprofundirà en les conseqüències d’aquesta igualtat lingüística des d’un punt de vista jurídic. 

Tenim a hores d’ara els valencianoparlants els mateixos drets lingüístics que els castellanoparlants? És possible, amb la legislació actual, assolir  aquesta  igualtat  o  s’han  de  fer modificacions  i actualitzacions  de  les  normes jurídiques existents? En aquest darrer cas, en quins àmbits s’hauria d’actuar? Aquestes, i  altres  preguntes  que pugueu formular després, són els que intentarà donar resposta Alfons Esteve amb al seua intervenció. 

Finalment, Inmaculada Fortanet, vicerectora responsable de Multilingüisme de l’UJI en l’anterior equip rectoral i també  en el  present,  tancarà  la  taula  donant  la  perspectiva  de  la nostra universitat. Esmentarà  primer els objectius lingüístics de la Universitat Jaume I en l’anterior legislatura i ens parlarà també del nou PPM que s’està elaborant,  el  qual  manté els objectius  de l’anterior  però  incorpora  de  manera  efectiva dues  eines  claus  per  a assolir‐los:  el replantejament  les accions  per  tal  de  passar  del  voluntarisme  individual  a la voluntat i responsabilitat institucional i l’aplicació, en totes les situacions, del principi de subsidiarietat lingüística  (Albert Bastardas), que ve a dir que tot allò que puguen fer les llengües locals (català) no ho han de fer les llengües més globals (espanyol o anglès) i no a l’inrevés (com de fet passa moltes vegades). 

Sense més dilació passo la paraula als ponents. Artur....

Josep Planelles és catedràtic de l'Àrea de Química Física de la Universitat Jaume I i president del CULC.

En el següent enllaç de vídeo està disponible a la vostra disposició de forma completa la jornada per la igualtat lingüística: http://www.svideo.uji.es/peli.php?codi=1695&l

divendres, 27 de març de 2015

Rebuig del Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura a la llei de símbols

Ahir dimecres 25 de març el grup parlamentari popular va aprovar en solitari al ple de les Corts, contra tota la resta de l'arc parlamentari, la Llei de reconeixement, protecció i promoció de les senyes d'identitat del poble valencià. 


Aquesta nova llei estableix, entre d'altres que "La Llengua Valenciana constitueix un sistema lingüístic propi des d'un punt de vista filològic, històric, jurídic, cultural, sociològic i polític i que cap administració, partits polítics, sindicats, sistema educatiu, mitjans de comunicació, empreses i associacions empresarials, entitats, organismes i particulars podran qüestionar l’entitat idiomàtica i el caràcter diferenciat de la Llengua Valenciana". Més encara, La Llei de senyes crea un Observatori per vetlar pel compliment de la llei on s'inclouen entitats contràries a la unitat de la llengua catalana (com ara la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat) i s'exclou l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que és, d’acord amb l'Estatut d’autonomia valencià, la màxima autoritat en matèria lingüística.

En la patètica mascarada d'ahir, el PP s'atreveix a pontificar, des de la política, sobre filologia, història, sociologia i, a més, impedeix per llei el possible qüestionament per part de les universitats o de professionals reconeguts de la lingüística, la historia, etc. Aquesta actitud, que recorda la de la Inquisició, fa témer que, si continua la majoria del PP, puga arribar a proposar la derogació de la llei de gravitació universal. Esperpèntic, tristíssim.

A més, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució que va ser proposada pel PP i acceptada amb un ampli consens per les Corts, i que és estatutàriament la màxima autoritat en matèria lingüística, ha estat simplement ignorada, per haver dictaminat en contra d’aquesta ignominiosa llei. Aquest és un fet jurídicament greu i el juristes hauran de dictaminar si directament l’aprovació de la nova norma és contraria a llei. En aquest sentit, El CULC, com a col·lectiu universitari, sempre estarà alerta i preparat per denunciar públicament el que considerem que no és propi d'un govern democràtic. Sens dubte, cap proposta pot ser més efectiva per destruir una llengua que crear una llei que permet i promou una normativa alternativa fomentada per institucions privades minoritàries que, damunt, no usen habitualment la nostra llengua.

L’esforç que va suposar el 1932 la unificació normativa de Castelló queda així soterrat i el caos servit i avivat des del Consell de la Generalitat. El PP tanca amb una traca final tots els seus atacs contra la llengua i cultura valencianes, que van des del tancament de RTVV a la més recent supressió de línies d’ensenyament en valencià, i a moltes més accions que van degradant i menystenint dia a dia la llengua pròpia.

Des del Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura mostrem la nostra decepció pel menyspreu que fa el Consell i el grup parlamentari popular a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i a les universitats, sens dubte les entitats amb reconeguda autoritat. La nostra perplexitat pel comportament inquisitorial i anticientífic demostrat, difícilment imaginable en qualsevol parlament europeu modern, ens obliga a expressar el màxim rebuig a aquesta Llei i a totes les accions antivalencianes que ha fet i està fent el govern del Ppartit Popular que no pretén una altra cosa que consumar el genocidi lingüístic i cultural dels valencians". 

27 març 2015