Menu principal

dimecres, 21 d’octubre de 2015

El CULC celebra la derogació de la llei de senyes d'identitat



Al mes de març el CULC va manifestar en un escrit el nostre màxim rebuig a la llei de senyes d'identitat (http://culcuji.blogspot.com.es/2015/03/rebuig-del-collectiu-universitat-jaume.html) aprovada per les Corts, amb l'únic suport del Partit Popular. Ara, uns mesos després, ens alegrem per la presentació d'una proposició de derogació de la llei de senyes d'identitat i volem felicitar els partits que ho han fet possible (Compromís, PSPV i Podem).

La llengua i la cultura no han de fer-se servir per enfrontar, com s'ha fet durant 20 anys al País Valencià, perquè són ferramentes per a créixer com a persones i com a poble. Esperem que a partir d'ara i amb la futura derogació d'aquesta llei, el Consell i els grups parlamentaris que donen suport al Govern valencià tornen a confiar en els criteris científics de les universitats, també en l'àmbit de la nostra llengua i cultura, i en totes les entitats i col·lectius que defensen la unitat de la llengua.

dijous, 8 d’octubre de 2015

Campanya: PER QUÈ NO EN VALENCIÀ? La llengua importa

El terme paisatge lingüístic fa referència a l'estudi de textos escrits que es troben en espais públics, des de pancartes, cartells, rètols, senyals, pòsters fins a anotacions breus i temporals, com ara les notes adhesives (post-it). Recentment s'han incorporat a aquest estudi els textos electrònics en pàgines web.

El paisatge lingüístic informa de la salut, l’estatus i, fins i tot, les actituds envers les llengües; per això, des del CULC us animem a participar en la campanya…PER QUÈ NO EN VALENCIÀ? La llengua importa.
Entre tots hem de recollir exemples gràfics d'ús exclusiu del castellà i/o del català no normatiu a tot el campus, incloent-hi vestíbuls, taulers d’anuncis, departaments, serveis, vials... Envieu-nos fotos i/o enllaços web amb aquest tipus de textos, en espais públics i corporatius de la Universitat a culcuji@gmail.comEn el cas de les fotos, indiqueu el lloc on les heu preses.

Termini: 20 de desembre de 2015.

També podeu fer difusió de les imatges i/o enllaços a través de Facebook i Twitter, citant al CULC, i etiquetant amb #Millorem #PerqueNoenvalencià i #PaisatgeLingüísticUJI.

PER QUÈ NO EN VALENCIÀ? La llengua importa

Moltíssimes gràcies per la vostra col·laboració.

Germà Colón, Soci d’Honor Història i motivacions del CULC - 15 de juliol 2015


Contaré com va nàixer el col·lectiu, quins són els seus objectius, perquè tenim els objectius que tenim i finalment perquè Germà Colon és un referent per a nosaltres. 

Com va nàixer el col·lectiu

El Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura (CULC) va nàixer el 2014 al si de la Universitat en resposta als continus atacs dels governs central i autonòmic contra les principals senyes d’identitat valencianes: la llengua i la cultura.

Els atacs contra la llengua i cultura del País Valencià vénen, però, de molt lluny. Posaré dos exemples que a mi em van sorprendre especialment (extret de la tesi doctoral d’Elena Yeste, Universitat Ramon Llull, 2011). El primer es correspon amb les paraules de José Ortega y Gasset, qui en 1932, en les corts constituents de la república espanyola, diu textualment: “El Estado español, que es el Poder prevaleciente, tiene una sola lengua, la española, y ésta es, por ineludible consecuencia, la que jurídicamente tiene que prevalecer” (Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española de 27 de juliol 1932, núm. 207, p. 7387).

També, Miguel de Unamuno, en un discurs amb motiu dels Juegos Florales de Almería, el 27 d’agost de 1903, gosa dir: “Lo he proclamado y lo repito: quisiera que desaparecieran de España las hablas todas regionales para que no se hablase sino un solo idioma, pero que en él cupiese el pensar y el sentir de todos los españoles, sin mengua de sus mayores intimidades.” (Obras completas, IX. Discursos y artículos. Madrid: Esciler, 1971, p. 111.).

I si anem més arrere en el temps en trobem moltes més, d’atacs a la llengua. Evitaré, però, fer un memorial de greuges. Em circumscriuré als darrer quinquenni. Per tal d’establir un punt de referència temporal relativament recent, recordaré que després de 28 anys d’emissions ininterrompudes de TV3 al País Valencià (a través de les instal·lacions d’Acció Cultural del País Valencià, finançades amb col·lectes populars cap al 1980), la Generalitat Valenciana de Francisco Camps va donar l’ordre de tancament dels repetidors i va imposar unes multes desorbitades a Acció Cultural. De manera que a partir del 17 de febrer del 2011 les emissions audiovisuals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) van anar a negre a totes les comarques valencianes.

Cal dir que la croada contra l’esmentada xarxa de repetidors havia arrancat en època socialista, amb el ministre José Barrionuevo, el qual va tindre els aplaudiments de l’aleshores president de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma, i del director general de RTVV, Amadeu Fabregat. I que va continuar desprès amb els ministres socialistes catalans d’Indústria José Montilla i Joan Clos.

En 2011 ens trobem, per tant, amb la següent paradoxa: mentre televisions pirates que ofereixen tarot i pornografia inunden amb la més absoluta impunitat l’espai radioelèctric valencià, l’associació cultural més important del País Valencià és objecte de persecució, de denúncies i de multes per part del govern autonòmic i del govern central pel fet d’haver ofert als valencians una major pluralitat informativa i recreativa en la nostra llengua, proporcionant-nos accés a una televisió i ràdio pública d’una comunitat autònoma amb la qual compartim la llengua. És el mateix govern autonòmic el que desprès, amb el vistiplau del govern central, clausurarà la televisió pública valenciana. 

A les darreries de 2013, casualment en paral·lel al creixement de les reivindicacions nacionals a Catalunya, es succeeixen tota una atapeïda sèrie d’accions del govern central i els governs autonòmics genuflexos aragonès, valencià i balear, contra la llengua i cultura catalanes, amb una intensitat, coordinació i duresa com no s’havia vist abans: La llei Bauzà a les Illes, el LAPAO a l’Aragó, el tancament de radiotelevisió valenciana i la vergonyosa llei de símbols al País Valencià, la Llei Wert a tot arreu, per citar algunes de les agressions, que no totes. 

Fou el 18 de gener de 2014 quan el govern espanyol, a través del Ministeri d’Indústria, va rematar la feina. Obri un expedient sancionador a Acció Cultural del País Valencià i els ordena tancar sense dilació les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià, amenaçant-los amb un altra sanció milionària si no ho fan. Acorralada jurídicament i econòmicament, ACPV tanca les emissions.

És a dir, una volta la Generalitat Valenciana havia aconseguit enfosquir la TV3 al nostre País, i després clausurar els canals de radio i televisió autonòmics valencians, el govern central, amb el consentiment i consell del govern autonòmic, ordena tancar el darrer canal comunicatiu d’abast general en català que quedava al País València. Desprès d’això ja no queda cap canal comunicatiu en català ni entre les comarques valencianes ni del País Valencià amb la resta de països amb els que compartim la llengua. 

La desvertebració valenciana ha estat completada.

Durant aquells dies, alguns dels membres de la Universitat Jaume I que no estàvem disposats a renunciar definitivament a l’aspiració de viure en català i que acumulàvem indignació i desolació vam intercanviar alguns missatges electrònics i vam concloure que, més enllà d’una declaració en contra de la censura informativa a què ens sotmetien els governs autonòmic i central calia, sobretot, començar a fer petites accions proactives a favor del català, en el sentit de començar a reconstruir allò que ens acabaven de destruir. Com Penélope però a l’inrevés. 

I encara no constituïts com a col·lectiu proposàrem al Rectorat la reemissió de Catalunya radio i/o Catalunya informació a través de l’emissora de ràdio de l’UJI (que es pot escoltar a les comarques properes) i la reemissió del canal 3/24 en les pantalles que l’UJI té distribuïdes al campus. Fou aquesta una manera de mostrar la nostra desobediència civil a aquesta envestida del govern que volia reduir la nostra llengua a l’àmbit folklòric, esborrant el petit avanç que s’havia aconseguit en l’amarga i llarga transició valenciana; una manera de mostrar el nostre rebuig a aquest genocidi cultural que ens volien infringir. I finalment, una manera proactiva de posar un gra de sorra al camí de refer tot allò que ens havien destruït. 

Les nostres propostes van tenir bona acollida en el Rectorat, i tot i que la ficada en pràctica no va ser senzilla, des d’aleshores hi ha programes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) en la graella de la ràdio de l’UJI i podem veure les imatges del 3/24 per les televisions del campus. 

Els objectius del col·lectiu

Arran d’aquestes accions pensàrem que calia crear una plataforma estable que permetés donar continuïtat a la realització d’accions proactives a favor del català. I constituirem el Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura (CULC), de caràcter transversal i no partidista, amb l’objectiu de contribuir a revertir el procés de minorització del català i a fer que aquest esdevinga la llengua d’ús normal i preferent en les comunicacions i relacions, tant a la Universitat com fora. I, amb l’objectiu últim d’aconseguir viure plenament en català, plantejàrem impulsar la cultura en llengua catalana en tots els àmbits, així com defensar la unitat d’aquest idioma nostre. 

Entre les accions amb què el CUCL ha contribuït a l’objectiu general de poder viure en català a la universitat destacaríem l’escrit de la gestora titulat “Dos principis essencials per a la pervivència de la llengua pròpia” en què reclamàvem la implementació de:

1. Principi de subsidiarietat lingüística (Albert Boadas): tot allò que es puga fer en català (llengua local) no ha de fer-se en anglès o espanyol (llengua global).

2. Principi de responsabilitat institucional: són les unitats, departaments i serveis, i també el Consell de Govern i el Consell de Direcció –i no les persones–, els responsables i els que han de donar compliment a la normativa referent a la llengua pròpia. 

Aquestes propostes es van presentar al Claustre de novembre de 2014 i foren acceptades i incorporades a les Línies de govern de la Universitat.

De la conjunció del principi de subsidiarietat amb els articles 98.2c i 123.d dels Estatuts de l’UJI (referents als deures del PDI i PAS de conèixer la llengua pròpia de la Universitat) s’infereix, per exemple, que totes les comunicacions internes de la Universitat haurien de ser monolingües en català. No és justificable ni ajustada a dret l’actitud de cap treballador de la Universitat (professorat o PAS) que demanen ser atesos en espanyol, ja que el català té rang de llengua oficial a més de llengua pròpia. I sobretot perquè l’UJI posa mitjans a l’abast de tothom per a aprendre i millorar el coneixement de la llengua pròpia. 

Tot i que encara de vegades apareixen alguns escrits interns que no segueixen la norma, podem dir que globalment s’està aplicant el principi de subsidiarietat lingüística. Aprofito l’avinentesa per demanar que el Rectorat envie una circular a tots els caps de servei, departaments, etc., per facilitar-los la tasca de portar endavant aquest manament del Claustre.

El perquè dels objectius i les accions del col·lectiu

Hom pot pensar que és una qüestió cultural, que també, però no és ben bé això. Començaré enunciant una obvietat: no hi ha llengües individuals. Només hi ha llengües dels pobles. La llengua, per tant, és una substància principal, essencial, en la vida de cada poble.

Alfred de Musset ho va descriure de manera rotunda en dir que: “Només és verdaderament francés de cor i d’ànima, de cap a peus, aquell qui sap, parla i llegeix la llengua francesa.” 

Rarament hi ha un conflicte de llengües que no siga també un conflicte de caràcter nacional, de societats que es volen afirmar com a comunitats de cultura --sovint també com a comunitats polítiques. En aquest camp, les llengües no són innocents ni neutrals. I les decisions dels governs són menys neutrals i menys innocents encara. 

El 29 d’abril d’enguany (2015), el col·lectiu, en col·laboració amb el Servei de Llengües i Terminologia, va organitzar una jornada sobre igualtat lingüística, amb motiu de l’adhesió de les universitats públiques valencianes al document presentat per ACPV "Per una nova i efectiva llei d'igualtat lingüística: cinc principis bàsics i deu àmbits d'actuació pràctica."

En la taula redona va quedar clar que quan ACPV i les universitats valencianes plantegen la iniciativa “igualtat lingüística”, no ho fan per salvaguardar una llengua qualsevol que puga tenir un cert perill de regressió i fins i tot de desaparició. Hi ha moltes llengües al món amb pitjor salut que el català. Ho fan per a vigoritzar i salvaguardar l’idioma, la llengua pròpia. Per tant, no és una qüestió purament cultural. És una qüestió de supervivència com a poble. De supervivència nacional. Com deia mossèn Josep Armengou, capellà de Berga i gran catalanista: "Parlar català és resistir”.

Vull abundar en els motius pels quals advoquem el principi de subsidiarietat: ho fem perquè imposar el bilingüisme, sota l’aparença de justícia i d’igualtat, després de segles de marginació i de persecució d’una llengua al seu propi territori és el millor mètode de marginar-la definitivament. La igualtat davant la llei no és un valor absolut, atès que la llei mateix regula desigualtats necessàries. Quan parlem, per exemple, de discriminació positiva estem afirmant que la llei i la justícia no poden ser iguals davant de certes desigualtats. Això mateix és d’aplicació a les llengües. Lluís de Yzaguirre, professor de la Universitat Pompeu Fabra, posava fa un mesos un exemple aclaridor: “quan es tracta d'emprar el català al Parlament espanyol, surten dient que és una despesa innecessària perquè a Madrid el que ens fa iguals és que tots fem ús de la mateixa llengua, de la comuna, però quan van al Parlament Europeu troben que l'espanyol és indispensable, perquè a Brussel·les allò que ens fa iguals és que tothom tingui el dret d'emprar la seva llengua (d'estat, clar)”.

Les llengües són mitjans de comunicació, però també de creació, d’acumulació i de transmissió cultural. Per això les llengües tenen un gran valor simbòlic per als pobles que les hereten, les usen, les transformen i les projecten cap al futur. Les llengües són éssers vius. I una llengua no pot viure ni evolucionar en llibertat si no posseeix un espai segur, uns àmbits territorials, socials, culturals, digitals, mediàtics, escolars, científics, socioeconòmics, lúdics en què la seua presència i el seu ús siguen habituals i preferents, no necessàriament exclusius, però sí nítidament hegemònics.

Amb els darrers resultats electorals municipals i autonòmics sembla que s’albira una esperança. I es que al País Valencià quan bufa el vent s’encenen flames, perquè mantenim les brases. Des de sempre hi ha hagut gent del País Valencià i dels altres països de llengua catalana que han viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per mantenir les brases. Entre ells i de manera destacada està Germà Colón.

Però no penseu, companys, que ja podem tornar tranquil·lament al despatx a fer la nostra feina ordinària. El Col·lectiu, tots els col·lectius i associacions civils del País, hem de continuar treballant per dues raons. La primera és que ha de ser la societat civil la que tinga el protagonisme. La societat civil no pot ser substituïda pels partits, fins i tot pel partit que consideres més proper a tu. Però la segona i no menys important perquè hi ha encara gent que vol iniciar la segona batalla de València. Esperem que el bon sentit de tots ho impedisca. La diputada a les corts Carolina Punset --o punto siete, com pot ser li agrada més que li diguen-- ha sigut capaç d’insultar-nos com a poble i catalanoparlants dient a les Corts valencianes allò que el seu cap de files no s’atreveix a dir a Catalunya, ni en una conversació de cafè. Té el mateix discurs sobre la llengua que tingué el dictador i que, malauradament, tenen molts altres supremacistes espanyols per a qui nosaltres, catalans, valencians i mallorquins no som més que una diversitat incòmoda que cal uniformitzar.

No podem, doncs, relaxar-nos en les reivindicacions lingüístiques i culturals si volem perdurar. Com escrivia Josep Armengou: "Hi ha nacionalitats antigues que perduren, d’altres que han desaparegut del mapa, engolides per un poble més fort (...) les seves antigues glòries ja són cantades en una altra llengua distinta de la dels qui les realitzaren. I les glòries que vindran ja no seran les seves: seran les dels seus amos. Uns altres parlaran per ells. Mai més no seran res i s’aniran extingint en l’anonimat més abjecte."
Per què Germà Colon és un referent per a nosaltres

Empraré les paraules amb què J.F. Mira acaba el seu capítol al llibre homenatge a Germà Colon editat per Rosa Agost i Luís Gimeno (Publicacions de la Universitat Jaume I, 2014). No sabria dir-ho millor ni de lluny. Per tant dic, amb el Quico Mira, que: “Una llengua és molt més que un vehicle: és o pot ser, i en el cas nostre és sense cap dubte, la matèria i l’emblema en què es reconeix una societat. Per això, els qui han dedicat tota una vida a la passió per la llengua, com el professor Germà Colón, mereixen, i haurien de rebre, el més alt reconeixement d’aquesta societat.”

Germà, perquè has viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per mantenir les brases. Perquè entre les moltes ensenyances, amb el teu procedir, ens has fet entendre una de molt important, que és que no ens guanyem el respecte dels altres perquè ho fem en català, sinó perquè ho fem bé. Per aquestes ensenyances i moltes més et retem homenatge.

Ara, el CULC et proclama Soci d’Honor, però és precisament el Col·lectiu qui queda honorat en fer-te soci, en poder contar amb el teu nom en la llista de socis. Gràcies Germà pel teu mestratge, pel teu suport, gràcies per tot. 

Josep Planelles
President del CULC
Castelló de la Plana, 15 de juliol de 2015

Per una política lingüística d’igualtat efectiva a l’UJI: l’acreditació lingüística de l’estudiantat.

Per una política lingüística d’igualtat efectiva a l’UJI: l’acreditació lingüística de l’estudiantat Una de les conclusions més imp...